La Conjugació llatina

 Ara veurem la teoria i la pràctica de la Conjugació llatina. A veure si ens serveix l'enllaç.
http://issuu.com/pvilachiron/docs/flexion_verbal_latina_2.1

Aracne

Aracne (Aράχνη), nascuda a Lídia i filla del tintorer Idmó, era, segons la mitologia grega una experta teixidora, quasibé millor que Atenea. Però a més d'excel·lent teixidora era una mica superba i no se n'estava de vantar-se de les seves arts, i de bravejar que la seva art era ben comparable a la de les deesses. La deessa Atenea, incrèdula, baixà a la terra a veure en persona la meravellora teixidora. Primer va adoptar la figura d'una velleta que va recomanar a Aracne que no fos tan orgullosa, ja que a Grècia el pecat de supèrbia es considerava gravíssim. La noia va desoir els seus consells, i llavors es van reptar a veure quina de les dues teixia el millor tapís.

Atenea va teixir un magnífic tapís en què hi havia representats personatges de la mitologia que per una o altra raó havien estat castigats pels déus. Aracne va texir el seu i hi representà les divinitats de l'Olimp, protagonistes d'aventures amoroses diverses.

     Quan Atenea va veure el tapís es va enfadar molt i el colpejà per destruir-lo i va ferir també Aracne al cap amb una llançadora. Aracne no ho pogué aguantar i es va penjar pel coll, però Atenea encara se'n va compadir, la va subjectar i la va castigar a estar penjada per tota la vida. La va ruixar amb extracte d'una herba i li provocà la metamorfosi que la convertí en aranya.

Sèmele

http://classicsalaromana.blogspot.com/2009/01/zeus-i-smele.html

Perseu i Andròmeda

La metamorfosi d'Ovidi ens explica, d'una banda, com Perseu va petrificar Atlas, amb el cap de Medusa, i el convertí en la serralada del nord d'Àfrica que porta aquest nom. D'altra banda, després d'haver salvat Andròmeda del monstre marí, Perseu va fer un llit amb algues i a sobre hi col·locà el cap del monstre, que encara va tenir poder per petrificar les algues i les convertí en el que ara en diem corall.

Filemó i Baucis

     Filemó era un vell i pobre camperol que vivia a la ciutat de Frígia amb la seva esposa Baucis. Un dia, Zeus i Hermes, després d'un viatge disfressats de mortals, van arribar a Frigia, on van demanar als seus habitants un lloc per passar la nit. Després de la negativa de tots ells, només Filemó i Baucis els van permetre entrar a la seva humil cabana. Després de servir menjar i vi als seus convidats, Baucis va notar que malgrat omplir diverses vegades els gots dels visitants, la gerra de vi estava encara plena, del que va deduir que aquells forans eren en realitat déus. Pensant que l'humil menjar servit no era digne de tals convidats, Filemó va decidir oferir-los la oca que guardaven a casa. Però quan el camperol es va apropar a l'au, l'animal va córrer cap a la falda de Zeus, qui va assegurar que no era necessari tal sacrifici, doncs havien de marxar. El déu va avisar la parella que tenia intenció de destruir la ciutat i acabar amb tots aquells que els havien negat l'entrada. Els va dir que pugessin al cim d'una muntanya amb ell, i que no s'aturassin fins que fossin a dalt. Ja allí, la parella va veure la seva ciutat destruïda per una inundació.

La seva cabana es va salvar, i Filemó i Baucis van poder veure com es transformava en un temple. Quan Zeus els va oferir un desig, el matrimoni va demanar ser ministres del santuari i estar units per sempre. Van morir quasi a l'hora, i després de la seva mort, Zeus els va convertir en arbres que s'inclinaven un cap a l'altre: Ovidi no precisa en quin arbre es convertí cada un, però la  tradició ha transmès que Filemó es convertí en roure i Baucis en til·ler.

L'asteroide Baucis és també un homenatge a aquest personatge.

Faetó

Faetó és fill d’Hèlios, déu del Sol.

Les qualitats positives són representades per divinitats solars, símbol de llum, de claredat, però hi ha, entre els grecs, dues divinitats que simbolitzen més específicament que cap altra el sol: Hèlios i Apol·lo. Simbolitzen el sol en dos aspectes diferents:

- Hèlios simbolitza el sol real que presideix el cicle de les estacions, la vegetació terrestre, la fecundació, la productivitat de la terra.
- Apol·lo és la simbolització mítica, i traspassa la productivitat exterior i vegetativa a una esfera moral i psíquica. En aquest plànol, el sol es transforma en el símbol de la productivitat de l’ànima, de l’harmonització dels desitjos.

El fet que Faetó sigui fill d’Hèlios deixa entreveure que ell no cercarà la productivitat de l’ànima: l’harmonia i la saviesa, sinó la productivitat exterior, cerca el benefici del món, l’obra exterioritzada que serà d’origen espiritual, ja que qualsevol divinitat solar simbolitza una qualitat de l’esperit.

Conta el mite que Faetó va a buscar el seu pare quan descobreix la seva filiació divina, és a dir, en el moment que l’esperit desperta en el seu interior, a l’edat entusiasta en què l’adolescència pren consciència de les seves facultats; Faetó va a buscar el seu pare, o, dit d’una altra manera, es disposa a utilitzar les qualitats productives.
El mite descriu un motiu de gran significació: Faetó se’n va a cercar son pare sota la pressió dels que dubten del seu origen. No és un impuls intern el que l’empeny, sinó un desig de brillar i d’imposar-se. Vanitat, bàsicament, ja que Faetó vol igualar el seu pare, i arriba a convèncer-lo perquè li deixi conduir el carro que, des de sempre, ha guiat el pare. En comptes d’assumir que és fill mortal, vol igualar-se a la divinitat. El pare intenta persuadir-lo que no ho faci, però Faetó s’hi nega.

El perill fonamental és l’exaltació insensata en relació a la formació de si mateix: si no estàs preparat no vulguis demostrar res, perquè és el que li va passar a Faetó: és totalment incapaç de controlar el carro i els cavalls, i haurà de ser Zeus qui restableixi l’ordre: el fulminarà amb un llamp. Però l’error de Faetó no li causà la mort només a ell mateix, sinó que provocà una immensa destrucció a la Terra.

Perseu i Medusa

Avui treballarem el mite de Perseu i Medusa. Per arribar-hi, cliqueu sobre la feina.